Anne Carson: “La rima sembla falsa, o fins i tot còmica”

Fa 24 hores no sabia que entrevistaria Anne Carson (Toronto, 1950), però aquí em teniu: en un hotel de mal gust al carrer Pelai esperant que baixi la poeta. L’escriptora canadenca ha rebut premis de tota mena i tots colors, entre els quals el Premi Princesa de Asturias 2020: una eminència reconeguda internacionalment que en català podeu llegir traduïda a l’editorial Vaso Roto. Apareix al vestíbul de l’hotel amb la companyia teatral que aquest dilluns ha presentat la lectura performàtica dels textos By Chance the Cycladic People i Possessive Used as Drink (Me) A Lecture on Pronouns, al CCCB. També ha participat en la clausura del festival Barcelona Poesia, La Nit del Palau. És una dona de setanta-quatre anys mig absent i esmolada. La Belén de premsa de l’ICUB em comenta que quan es va presentar la programació del festival tot just hi va haver l’apagada, i que quan va tornar la llum les entrades estaven exhauries. Anne Carson i el seu equip són gent d’una amabilitat protestant. Entre ells hi ha el seu marit, Robert Currie, que és molt xerraire. Els comento que l’encàrrec que m’han fet és entrevistar-la només a ella, així que la majoria de les intervencions d’altri quedaran fora de l’entrevista. Parlem en anglès. La traducció és meva. Començo.

Pregunta. No he parlat mai amb un poeta famós. Conec poetes, conec poetes famosos morts, però mai he parlat amb un poeta famós viu.

Resposta. Això no canviarà, avui.

P. A veure... Jo diria que és famosa... De fet volia preguntar-li: per què creu que és famosa? Quina és la seva tesi de per què és famosa?

R. Bé, no soc famosa, així que no tinc cap tesi.

P. Es presenta com a poeta? Se sent identificada amb aquesta paraula?

R. No.

P. I per què no presentar-se com a poeta? Quin problema hi ha?

R. Simplement, no crec que em vagi a mida. A vegades escric coses que poden considerar-se poemes. Però Homer era un poeta. Shakespeare era un poeta. Jo... És una qüestió d’escala.

P. Tot és qüestió d’escala.

[ROBERT CURRIE:] John Ashbery és poeta?

R. No ho sé, caldria preguntar-li a ell. Em sembla una etiqueta pesada i presumptuosa. No m’hi sento a gust, amb aquesta armadura que repica contínuament.

P. Potser és una corona que només els altres poden posar-te però si te la poses tu corres el risc de semblar tan ridícul com Napoleó amb la corona d’emperador.

R. Napoleó és una bona analogia. No soc Napoleó. Hauríem de tornar a la idea de poiesis. En grec antic un poeta és algú que fa. Faci dibuixos o brownies. En James avui ha fet uns brownies boníssims.

P. Doncs diguem-nos poietes, com va proposar Pau Riba. Volia preguntar-li per la relació entre la veritat i l’emoció estètica. O el que sigui que pensem quan diem la paraula veritat. Cosa que també a amb els brownies, de fet. Les postres et poden fer sentir una emoció estètica quasi espiritual, sobretot si les cuina algú que t’estima.

R. Com es diu truth en castellà?

P. Bé, en català és veritat.

R. Ah, de veritas. Bona paraula. I aleshores la pregunta és: estic d’acord amb l’existència de la relació entre l’emoció estètica i alguna mena de veritat?

P. Sí.

R. Doncs sí.

CURRIE: Tu sempre dius que la veritat està sobrevalorada.

R. No crec que hagis de publicar aquesta frase en un diari avui en dia. (Riures). De vegades puc captar petits esclats de veritat, però només de reüll. No vull entrar-hi. No puc. Ningú pot.

P. M’agradaria saber què coneix de la literatura catalana. O de la poesia catalana.

R. Res. (Silenci.) Per on hauria de començar?

P. Rodoreda i Verdaguer.

R. El català és diferent del castellà?

P. Sí, diguem que lèxicament seria una mena de barreja entre el castellà i el francès, però gramaticalment és un cas únic. Té una tradició literària complexa i molt rica.

R. Ah.

P. Creu que el poeta és un rei o un bufó?

R. Només hi ha aquestes opcions?

P. La seva poesia no tendeix a seguir sistemes mètrics estrictes, com els d’Homer, per exemple. Què creu que ha at amb la mètrica? I amb la rima?

R. Sí, no segueix un esquema mètric, però té ritme. Els pensaments tenen ritme i forma. Els perceps amb les orelles i amb la pell i els forats. Homer tenia altres intencions.

P. La memòria hi té a veure?

R. Sí, però també té a veure amb la tradició, o amb l’expectativa del públic. El públic ja no espera rimes, com a mínim en anglès. No sé si en castellà també. La rima sembla falsa, o fins i tot còmica.

P. Bé, en català escriure amb sistemes mètrics específics està a l’ordre del dia. Suposo que té a veure amb l’oralitat, amb la rapsòdia i amb una relació d’estima cap a la tradició. És bonic que sigui així.

R. Ja. No ho sé en català, però en la tradició moderna anglesa va imposar-se la importància del llenguatge quotidià en contraposició a una forma especial i jerarquitzada de la llengua. Això expulsa la rima: abans necessitaves fer encaixar paraules estranyes per tal de comptar síl·labes. Frank O’Hara fa servir paraules molt diferents de les de Shakespeare.

P. Creu que la pulsió creativa i el desig sexual són la mateixa serp?

R. Feia temps que no pensava en serps...

P. Parlem de la peça escènica que van fer dilluns 12 al CCCB? Sou una ballarina, un músic, un artista tèxtil...

R. A la lectura performàtica jo hi llegeixo, però la idea és donar al públic alguna cosa per mirar que no sigui jo llegint. Quan he fet lectures sempre m’han semblat molt avorrides. Aquí volem donar al públic una cosa que no saben que saben.

P. Era al Barcelona Poesia quan em van proposar aquesta feina i vaig demanar a diversos poetes què preguntarien a Anne Carson. Això em sembla maco, perquè de cop l’entrevista és mig col·lectiva, des de fora i des de dins.

R. Ets tot un acadèmic.

P. Un acadèmic frustrat. Primera pregunta: la seva literatura és sincera o honesta?

R. Les separes, aquestes paraules. Per què les separes?

P. Crec que té a veure amb si prefereix descriure un fet tal com va ar o si manipularia la realitat per tal que un vers florís?

R. El fet.

P. D’acord.

R. I això on em deixa?

P. A la literatura sincera.

R. D’acord.

P. Una altra pregunta: què pensa d’E. E. Cummings?

R. Irregular però formidable.

P. Una altra: el full en blanc és un llenç?

R. A vegades. A vegades penso en el llenguatge com un dibuix. O la pàgina blanca com un dibuix. I el llenguatge com un ingredient més. Però a vegades el llenguatge s’apodera de tot.

P. Una altra: està preocupada?

R. Quan?

P. Ara mateix.

R. No gaire. Però em desperto a dos quarts de cinc del matí amb una bola de paüra a l’estómac. Crec que té a veure amb el món i té a veure amb mi mateixa.

CURRIE: A mi em a el contrari: em preocupo abans d’anar a dormir.

P. Una altra: quina és la pregunta que mai cap periodista li ha fet però li agradaria que li preguntessin?

R. Seria... Quina és la seva forma preferida?

P. Molt bé. Quina és la seva forma preferida?

R. Les línies. Els angles rectes. Les coses netes.