31 FAM: “Està naixent una nova fornada de música urbana catalana amb la qual no ens sentim identificats”

31 FAM és el “més vell” entre el més nou. Vuit anys de trajectòria que deixen un senzill d’or, més de 50 milions de reproduccions a Spotify i 250.000 oients mensuals. Dels vídeos de Musicaly als escenaris, i aquest matí a l’àtic d’un hotel al cor mateix de la capital catalana. Joey C (Joel Cosp), Lil Didi (Dídac Serra) i Bandam (Ferran Vilalta) han deixat a casa la meitat de l’equip i arriben mitja hora tard, “perdó, érem en un embús”, es disculpen. Publiquen disc després d’un any convuls: van canviar de discogràfica i es van veure esquitxats per l’escàndol quan una dotzena de dones van acusar el seu road manager d’abusos sexuals. La banda se’n desvincula: afirmen que era un col·laborador independent amb qui no tenien relació i hi han deixat de treballar. La pregunta és on eren tot l’any at: “Simplement, no hi érem. Vam tenir una època rara, no volíem forçar les coses. Estava sortint una nova fornada de músics, que respectem però amb la qual no ens sentim identificats”, afirmen.

Pregunta. “31 FAM és un grup català, format a Sabadell, que fa música urbana (trap, reggaeton, dancehall i R&B) des del setembre de 2017. Format per sis integrants: Kid Pi (Eduard Freixas), Joey C (Joel Cosp), Lil Didi (Dídac Serra), Bandam (Ferran Vilalta), Koalekay (Alex Gil), AAA (Álex Sánchez)”. Així us presenta Wikipedia, hi esteu d’acord?

Resposta. Sí, en termes generals, però hem evolucionat musicalment. Abans fèiem una cosa més bruta, més home Studio, agafàvem el primer que teníem i hi posàvem lletra. Ara la nostra música és més elaborada.

P. Fins i tot fent aquesta música “bruta”, el català ha sigut el vostre senyal d’identitat. En algun moment s’ha convertit en un hàndicap?

R. Cantar en català no ha sigut mai un problema per al públic, però sí en esferes “superiors”: indústria, discogràfiques, ràdios... Hem arribat a sentir en una emissora que no podien posar la nostra cançó perquè ja en tenien dues més en català. Sí que és cert que, en els últims anys, és molt més normal, es vol promoure el català.

P. Vau ser pioners en la nova escena musical. Heu deixat titulars com “hem ajudat molta gent a cantar en català”.

R. I és així. El català estava associat primer a música de cantautors, després a un estil Txarango o Lildami, que fan una música (molt bona) que amb prou feines sortiria de Catalunya. Per això vam obrir una mica el camí, vam tenir l’encert de cantar en català, castellà i anglès, i ens vam anar expandint a poc a poc. No vam fer un boom absolut, i potser per això no se’ns ha reconegut com a tals i que hi érem abans que Figa Flawas.

P. Com vau viure el naixement de l’escena urbana catalana?

R. El terme urbà ven molt, ves a saber com en diuen d’aquí a uns anys. De totes maneres, aquesta escena no és nova, ja hi era però no els interessava donar-li bola i ara s’ha convertit en una realitat innegable per als mitjans. I si en algun moment ens hem sentit menystinguts durant aquest “boom” de l’esfera musical, ha estat pels mitjans. Encara que ens hem vist infravalorats, estem orgullosos del que hem construït: 31 FAM deixarà un bon llegat.

P. Heu apuntat que no us sentiu identificats amb el nou panorama musical perquè és molt family friendly. Vosaltres sou els malotes de l’escena?

R. No [subratllen tot rient], això tampoc. A Espanya no seríem malotes, però a Catalunya tots els grups tenen una imatge molt amable. Nosaltres ens mostrem tal com vivim, no tenim filtres, parlem com cantem.

P. Us definiu com a col·lectiu, i no com a boy band, del gènere urbà. Si el 2023, amb Buena fe, estàveu oberts a les avantguardes, el vostre estil d’ara què és?

R. Això d’ara és una altra història. L’any at estàvem bloquejats, feia temps que érem a l’escena i sentíem la pressió de renovar-nos, de fer música pensant com ser original i diferenciar-te dels altres. Però ens hem adonat que crear és més fàcil que tot això, és fluir i ser orgànic, no rumiar tant com vols que sigui i ser. I això ho hem descobert al fer el nou àlbum, R31.

P. Dèieu que els vostres àlbums no eren conceptuals, sinó molt més senzills. A R31 heu creat una emissora de ràdio imaginària. D’on ve la idea?

R. Vam compondre ‘Mama, ho sento’, que comença amb “Bon dia, Catalunya”, i no va ser fins que un dia el Noel, el nostre director creatiu, va posar sobre la taula la idea de crear una ràdio fictícia: Ràdio 31. Ho teníem al davant i cap de nosaltres se n’havia adonat. Allà vam començar a crear una cosa molt radiofònica.

P. I tan radiofònica. Cada cançó és ràdio per a un moment del dia, i hi apareixen personatges del mundillo tan reconeguts com Jordi Basté, Tomàs Molina o Juliana Canet.

R. El Noel ens ha ajudat molt i ens ha encantat l’experiència de crear una cosa que va més enllà de la música, crear tot un univers que no embolcalla tot. Abans no ho fèiem perquè pensàvem que el primer seria sempre la música, però en aquest cas hem estirat el concepte i amb ell han anat sorgint les cançons, i això és guapíssim.

P. En tots els vostres àlbums, a 31R també, escriviu del que viviu en el dia a dia. Quins problemes quotidians són els que més afecten la vostra generació?

R. Als joves d’avui ens espera un futur difícil: la gent cobra una merda i les coses estan caríssimes, l’habitatge està caríssim. I el pitjor és que, a sobre, ens agrada la bona vida. Som una societat tan instantània que, encara que ens hagin inculcat l’estalvi, gastem el que podem a mort, i el que i ja arà demà.

P. Com a grup, viviu molt en el present?

R. A sac, per això tant ens feia quedar-nos fora en un moment determinat. Però fa sis anys que vivim d’això, i valorem molt la nostra llibertat i dedicar la vida a la millor feina del món. En part d’aquí ve la pressió, no tant que 31 FAM estigui a dalt de tot, sinó poder viure d’això.

P. Si 31 FAM s’acabés, us seguiríeu dedicant a la música?

R. Hem obert una discogràfica, perquè per descomptat voldríem continuar dedicant-nos a la música, potser no cantant però sí treballant en el nostre segell, firmar amb nanos joves i posar-los en e amb productors...

P. També vau començar molt joves. Ha sigut difícil créixer com a amics dins del grup?

R. Érem col·legues abans de ser un col·lectiu de música. De fet vivim junts, tenim l’estudi al costat de casa, som el mateix grup d’amics, si ens volem airejar de la feina anem a prendre alguna cosa plegats. Però ho portem molt bé, estem en el nostre petit univers, en família.

P. I aquesta família o col·lectiu, cap a on mira ara?

R. Doncs portem set anys i gairebé no tenim col·laboracions. Com que som un grup d’amics, no hem anat buscant gent perquè ja ens teníem a nosaltres. Però de mica en mica ens estem obrint una mica més, ens encanta conèixer més músics, productors, perquè n’aprenem un munt i ens obrim a molts sons. A més, cadascú té el seu gust particular i ens posarà en e amb algú que li moli, o farà les seves coses, i així ens seguirem transformant.