‘Estampida’, de Jorie Graham: Un llibre extraordinari en molts sentits

Runaway —mot polisèmic, traduït amb encert per Estampida, que dona la idea d’una situació fora de control— és un llibre publicat el 2020, extraordinari en molts sentits. Atès que algunes composicions estan escrites en versicles molt llargs, que no cabrien en el format habitual de la coŀlecció Alabatre, l’editorial ha tingut l’encert d’ampliar-lo per no haver-los de partir i entrebancar la lectura. Davant un present on es multipliquen els anuncis apocalíptics, sigui de la imminència d’un canvi climàtic, sigui de la desestructuració social que amenaça les certeses d’altres temps, l’obra imagina o anhela un futur encara habitable.

Jorie Graham (1950), americana de formació europea, amb estudis de filosofia i de cinematografia, té molts números que li toqui el Nobel. Era a París durant l’agitació del Maig del 68 i va perdre el permís d’estada a França, com altres estudiants estrangers. De tornada a Nova York, va descobrir la poesia i des de llavors s’hi ha dedicat com a autora i com a professora. Des dels anys vuitanta ha publicat una quinzena de títols que, rere un llenguatge entravessat, traspuen un inquiet afany de comprensió de la tràgica realitat contemporània. Un llenguatge que persegueix l’expressió d’un desassossec profund. Sovint no se sap qui parla ni a qui parla, només hi ha una correntia verbal que flueix sense principi ni fi, amb pressa i ànsia, amb anades i vingudes en cerca de la paraula justa així com del cop d’efecte convincent.

El Times Literary Supplement en va dir: “Intentar comentar breument aquesta commoció visionària és com intentar capturar llamps i trons en una ampolla”; “no és una obra que es presti a ser assaborida. I tanmateix aquests poemes no són prosaics”. Alguns recursos són sorprenents: els versos, o línies, s’allarguen i s’encavallen interminablement; a vegades el títol és l’inici d’una frase que continua en el primer vers (“‘Et llegeixo la ment’ // aquí. Ho he fet durant segles. No, més temps. Tot ja ha / estat”); el canvi de línia no significa que comenci un vers nou; el tall és tan abrupte com per separar l’article del substantiu (cosa que s’agreuja en la traducció: “l’ // atordiment un déu no bo que arriba” és més de mal llegir que “the // drowsiness a no-good god come”). És com si la retòrica s’encomanés de la tendència a l’entropia general i volgués reflectir les ruïnes de la racionalitat.

Escrit just els anys anteriors al confinament pandèmic, quan ja feia temps que s’havia estès el miŀlenarisme climàtic, aquest recull té el do de l’oportunitat. I l’encert d’aprofitar la sensació de proximitat de la fi del món que molta gent sent, originada en part en la pròpia experiència però sobretot induïda pels mitjans de comunicació. La veu de Graham s’erigeix en portaveu d’aquesta sensació, sense tancar la porta a l’esperança: “La terra va dir / recorda’m. / La terra va dir / no afluixis”. El poema que dona títol al llibre sembla assenyalar el punt de partida: “Tu volies / tenir visió / però els déus / van canviar”. Les velles regles del joc ja no hi són i les noves no les entenem. Fins a quin punt la poesia ens hi pot ajudar? Estampida ve més a fer prendre consciència que no pas a aportar solucions, ni a construir un discurs poètic damunt sòlids fonaments estètics: “La perfecció no és bellesa. / No és una cosa acabada. És un fer-se / a si mateix més si mateix…”

Estampida  

Jorie Graham 
LaBreu Edicions
208 pàgines. 18 euros